M'agraden les idees directes,
i les subtils,
els amors indirectes
i els clars,
la força
i la delicadesa,
la veritat
i la diplomàcia,
la bellesa
i l'autenticitat.
I si pot ser, tot alhora.

La fràgil llibertat.
Les ales de papallona.
La pols als dits.

Símbol, referència i significant.
És connectant-los entre ells
que a voltes transcendeixes.

Els esglaons són punts,
són accents,
són versos.
L'escala que no du enlloc,
però que costa més de pujar,
la més inútil,
la més bella.

Per al 245è joc literari de Jesús Ma Tibau

L'aneguet

En la meva mancança
hi ha la meva riquesa.

Els reflexos són a tot arreu,
cal estar en vena.

La feredat és més còmica
a posteriori.

La cremallera,
entre una dent i l'altra
fins que s'atura.
L'equilibri ciclista
és fràgil com la vida.

Si tot és físic,
per què fan vibrar els versos
tan lluny com són.

El qui t'observa
amb curiositat,
és contemplat.

El fotògraf
es retrata ell mateix
amb cada foto.

Els ulls hi veuen
a través de la tela
per ser mirats.

Esporgar els arbres.
Mutilar la infantesa,
branques que em manquen.

Anar endavant
com qui fa punta al llapis,
progrés enrere.

Fer servir el metre
és com posar un marc
a una vista,
o crear per encàrrec,
cadena per volar.

Fer poesia sol ser
ordenar i classificar els records,
tant com preveure el futur
en un calendari.
Cal fer net,
llençar allò
que ha esdevingut inútil,
memoritzar allò
que ens passava per alt.
Després, si vols,
deixes un espai buit
per si el destí
el vol ocupar.

Plantejament,
desenvolupament
i desenllaç.

Un haikú és
tan breu com un instant,
i el final sobta.

La meva feina
és al costat dels bombers,
els mossos, un esplai
i un centre de salut mental.
Tots ells responen
a necessitats bàsiques,
menys la de guardar
llibres empolsinats,
que és el cas de la biblioteca.
Llibres fets servir,
democràtics,
per a necessitats "secundàries",
com la de trobar, potser,
entre les seves planes,
el rastre de

Hi ha una manera
d'engrapar el sublim
i de retenir el bell.
Ho saps quan vas en metro,
quan trepitges el fang.

Tenir la lluna
en un cove no és 
tenir-hi el peix.
Però per volar molt alt
primer cal submergir-se.

En els teulats,
des d'on es mira el cel
sense ser vist,
els teus anhels hi tenen
una torre de vori.

La pluja fa
la vegetació
i el cel més net.
També la melangia
pot fer veure-hi més nítid.

El mirall diu
el que li vols fer dir.
L'únic camí
per dir la veritat
sense que t'empresonin.

Estimo el vers,
l'estima torna a mi
si escric amb ganes.
El que escric no em fa trista,
ni la pena em fa escriure.

Roses estampades,
roses de ganxet,
roses de paper,
roses closes,
roses badades,
no pas roses,
ni de plàstic,
només roses roges.